A casa, tenim la sort de tenir els pares vius i molt bé de salut. Que sigui per molts anys. A nosaltres, els seus fills, les coses ens han anat prou bé. Jo vaig anar a la universitat i em vaig llicenciar en Dret i les meves germanes han tirat endavant el negoci familiar a Vilanova. Si ha estat així, ha estat, en bona mesura, pels sacrificis dels nostres pares: moltes hores de feina, pocs luxes i poques vacances
La seva generació, la generació nascuda al voltant de la Guerra Civil i la postguerra, la generació que ara s’ha jubilat o s’està a punt de jubilar, ha estat la que ha fet possible el país que avui tenim. Hi tenim un enorme deute. Quan m’ha tocat batallar per a la compatibilitat del Sovi amb la pensió de viduïtat o quan hem plantejat la necessitat de considerar com a cotitzat, a efectes de pensió, el servei militar obligatori, o quan hem discutit sobre la llei de la dependència, sabia que , més enllà de la mesura en concret , estàvem parlant, de manera essencial, de la dignitat de les persones grans.
Masses vegades, fent xerrades amb col·lectius de persones grans, se m’acosten dones que m’expliquen ,a cau d’orella i fent un apart, que amb la pensió que reben no tenen gairebé ni per menjar. O homes que treballen des dels 14 anys i que t’ensenyen la miserable pensió que cobren i resulta que van haver-se de jubilar abans d’hora, sense que la decisió depengués d’ells. La propera reforma de la Seguretat Social haurà de resoldre qüestions com aquestes que ens avergonyeixen: les pensions de les persones que viuen soles, especialment dones i la gent que ha treballat més de 35 anys i es veu obligada a plegar, cobrant una pensió que no reconeix el seu esforç de cotització durant tants anys.
Les persones grans avui són discriminades i maltractades a masses llocs de la vida col·lectiva; a la feina, a la família, a l’espai públic. Necessitem un marc legal que acabi amb la discriminació de la gent gran a la feina i que combati els maltractaments.
I alhora necessitem aprofitar el potencial dels nostres pares i avis . Hi ha una enorme força d’experiència, de coneixement, de saviesa, de saber fer, que es perd i que cal recuperar per a la comunitat.
La seva generació, la generació nascuda al voltant de la Guerra Civil i la postguerra, la generació que ara s’ha jubilat o s’està a punt de jubilar, ha estat la que ha fet possible el país que avui tenim. Hi tenim un enorme deute. Quan m’ha tocat batallar per a la compatibilitat del Sovi amb la pensió de viduïtat o quan hem plantejat la necessitat de considerar com a cotitzat, a efectes de pensió, el servei militar obligatori, o quan hem discutit sobre la llei de la dependència, sabia que , més enllà de la mesura en concret , estàvem parlant, de manera essencial, de la dignitat de les persones grans.
Masses vegades, fent xerrades amb col·lectius de persones grans, se m’acosten dones que m’expliquen ,a cau d’orella i fent un apart, que amb la pensió que reben no tenen gairebé ni per menjar. O homes que treballen des dels 14 anys i que t’ensenyen la miserable pensió que cobren i resulta que van haver-se de jubilar abans d’hora, sense que la decisió depengués d’ells. La propera reforma de la Seguretat Social haurà de resoldre qüestions com aquestes que ens avergonyeixen: les pensions de les persones que viuen soles, especialment dones i la gent que ha treballat més de 35 anys i es veu obligada a plegar, cobrant una pensió que no reconeix el seu esforç de cotització durant tants anys.
Les persones grans avui són discriminades i maltractades a masses llocs de la vida col·lectiva; a la feina, a la família, a l’espai públic. Necessitem un marc legal que acabi amb la discriminació de la gent gran a la feina i que combati els maltractaments.
I alhora necessitem aprofitar el potencial dels nostres pares i avis . Hi ha una enorme força d’experiència, de coneixement, de saviesa, de saber fer, que es perd i que cal recuperar per a la comunitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari