Aspirar a fer un món millor no és un eslògan per a ingenus; és també una manera de prendre partit per determinades causes. Tots aquests anys fent política he conegut molta gent que pren partit i que amb el seu compromís personal, amb iniciativa i creativitat canvia les coses. Molta gent anònima que no surt als diaris ni a les teles, però que aquí o allà aconsegueix guanyar millores tangibles i reals per a la gent més desafavorida .
Escoltar i treballar amb els emprenedors socials ha de ser un compromís de qualsevol polític que es defineixi com a progressista. En la mesura del que puc ho he fet i ho vull continuar fent aquests propers anys.
Hi ha reptes que estan al nostre abast: prohibir les bombes de dispersió, tal i com vàrem prohibir les mines antipersonals; trobar la vacuna contra la Sida; eradicar la tuberculosi; regular el comerç d’armes a nivell internacional. No estic parlant de res que sigui utopic, ni molt menys, sino de mesures concretes que permeten transformar la realitat.
Justament la política que m’interessa, i crec que ens interessa a la majoria, és la que permet des d’allò concret avançar cap una societat millor.
Escoltar i treballar amb els emprenedors socials ha de ser un compromís de qualsevol polític que es defineixi com a progressista. En la mesura del que puc ho he fet i ho vull continuar fent aquests propers anys.
Hi ha reptes que estan al nostre abast: prohibir les bombes de dispersió, tal i com vàrem prohibir les mines antipersonals; trobar la vacuna contra la Sida; eradicar la tuberculosi; regular el comerç d’armes a nivell internacional. No estic parlant de res que sigui utopic, ni molt menys, sino de mesures concretes que permeten transformar la realitat.
Justament la política que m’interessa, i crec que ens interessa a la majoria, és la que permet des d’allò concret avançar cap una societat millor.
En aquests darrers anys, he promogut en el Congrés dels Diputats, la necessitat de tenir una política de suport a la responsabilitat social de les empreses. Conèixer empresaris i executius que creuen que juntament amb la generació de beneficis, creació de llocs de treball i pagament d’impostos, tenen també altres responsabilitats m’ha impressionat i m’ha estimulat a continuar treballant en el camp de la responsabilitat social empresarial.
He cregut que una societat millor té a veure amb empreses que facin bé les coses; en relació als seus treballadors, de manera molt clara, però també en relació a l’entorn on treballen. I he vist també com les millors empreses són aquelles que s’anticipen a les noves demandes dels consumidors o les noves regulacions dels governs. Aquests dies The Economist ha afirmat que la responsabilitat social de les empreses és fer negocis de manera intel·ligent.
Cap dels grans reptes col·lectius que tenim plantejats (l’envelliment, la diversitat cultural, el canvi climàtic, la pobresa als països en vies de desenvolupament...) es resoldran sense una implicació empresarial. De fet, sabem que avui ja és així. Necessitem mobilitzar a fons el món empresarial en aquests grans objectius.
Des d’aquest punt de vista, en els propers anys caldrà impulsar a l’Estat espanyol la Inversió Socialment Responsable (ISR). La ISR , tal com la defineix Esade, és “una forma d’inversió conscient per part dels inversors que valoren positivament les empreses responsables i sostenibles i impulsen ,des del mercat financer, que les empreses adoptin polítiques i estratègies de responsabilitat social i medioambiental”. Als Estats Units aquest tipus d’orientació està enormement desenvolupat i a altres estats del nostre entorn com Gran Bretanya, també. A Espanya, i a finals de 2005, representava un 0,49 del patrimoni total invertit en fons d’inversió. Cal donar un tomb a aquesta situació amb una legislació favorable a l’expansió de la ISR i amb un clar compromís des dels Fons de l’Administració, tal com el Fons de Reserva de la Seguretat Social i els Fons de pensions dels empleats públics.
He cregut que una societat millor té a veure amb empreses que facin bé les coses; en relació als seus treballadors, de manera molt clara, però també en relació a l’entorn on treballen. I he vist també com les millors empreses són aquelles que s’anticipen a les noves demandes dels consumidors o les noves regulacions dels governs. Aquests dies The Economist ha afirmat que la responsabilitat social de les empreses és fer negocis de manera intel·ligent.
Cap dels grans reptes col·lectius que tenim plantejats (l’envelliment, la diversitat cultural, el canvi climàtic, la pobresa als països en vies de desenvolupament...) es resoldran sense una implicació empresarial. De fet, sabem que avui ja és així. Necessitem mobilitzar a fons el món empresarial en aquests grans objectius.
Des d’aquest punt de vista, en els propers anys caldrà impulsar a l’Estat espanyol la Inversió Socialment Responsable (ISR). La ISR , tal com la defineix Esade, és “una forma d’inversió conscient per part dels inversors que valoren positivament les empreses responsables i sostenibles i impulsen ,des del mercat financer, que les empreses adoptin polítiques i estratègies de responsabilitat social i medioambiental”. Als Estats Units aquest tipus d’orientació està enormement desenvolupat i a altres estats del nostre entorn com Gran Bretanya, també. A Espanya, i a finals de 2005, representava un 0,49 del patrimoni total invertit en fons d’inversió. Cal donar un tomb a aquesta situació amb una legislació favorable a l’expansió de la ISR i amb un clar compromís des dels Fons de l’Administració, tal com el Fons de Reserva de la Seguretat Social i els Fons de pensions dels empleats públics.
Com molta de la gent del país, sóc membre d’una colla d’entitats. Des d’entitats ciutadanes de Vilanova fins a grans organitzacions internacionals de drets humans, passant per organitzacions especialitzades en la defensa de la llengua o el suport a la integració de la immigració. En sóc un soci bastant passiu, la veritat. En pago la quota i puntualment participo en alguna activitat.
Crec que la qualitat democràtica i cívica d’un país té molt a veure amb la densitat i la independència del seu teixit associatiu. Sense un realitat associativa sòlida, molt arrelada a la ciutadania, amb sentit crític respecte els poders polítics, econòmics i mediàtics i amb capacitat de rendir comptes de manera transparent, el país no tindrà èxit en termes de cohesió social i sentiment de pertinença De fet, l’èxit de Catalunya com a nació sense estat i tant sovint amb l’Estat en contra, s’explica per l’existència d’aquesta societat civil.
Necessitem més compromís ciutadà amb les iniciatives de la societat i necessitem una política que faciliti i estimuli aquest compromís.
Una nova llei d’incentius fiscals per a les donacions de particulars i empreses, en la línia de les legislacions més avançades de la resta de la Unió Europea i un nou sistema de finançament de les entitats del tercer sector per mitjà del 0,7 de l’IRPF són imprescindibles.
Crec que la qualitat democràtica i cívica d’un país té molt a veure amb la densitat i la independència del seu teixit associatiu. Sense un realitat associativa sòlida, molt arrelada a la ciutadania, amb sentit crític respecte els poders polítics, econòmics i mediàtics i amb capacitat de rendir comptes de manera transparent, el país no tindrà èxit en termes de cohesió social i sentiment de pertinença De fet, l’èxit de Catalunya com a nació sense estat i tant sovint amb l’Estat en contra, s’explica per l’existència d’aquesta societat civil.
Necessitem més compromís ciutadà amb les iniciatives de la societat i necessitem una política que faciliti i estimuli aquest compromís.
Una nova llei d’incentius fiscals per a les donacions de particulars i empreses, en la línia de les legislacions més avançades de la resta de la Unió Europea i un nou sistema de finançament de les entitats del tercer sector per mitjà del 0,7 de l’IRPF són imprescindibles.
A vegades m’han preguntat si he promogut iniciatives legislatives perquè algun familiar meu tenia alguna mena de discapacitat. Sempre he respost que no, però a l’escola on vaig estudiar teníem com a companys de classe nens amb discapacitat. Suposo que aleshores, de manera molt intuïtiva, vaig aprendre que totes les persones han de ser tractades amb la mateixa consideració i necessiten tenir les mateixes oportunitats a la vida.
En aquests darrers anys, ha irromput amb força la idea de la Vida Independent com aspiració de la majoria de les persones amb discapacitat. Es tracta de fer possible l’ideal de realització personal, de construir la teva pròpia biografia, de viure la vida des de les teves capacitats i possibilitats, malgrat els límits que la condició de discapacitat imposa. Estudiar, tenir feina, enamorar-se, aportar el millor de tu per a la comunitat en la que vius, és avui l’aspiració de moltes persones amb discapacitat. Tot plegat exigeix polítiques molt robustes i orientades a eradicar els molts obstacles que avui encara pateixen les persones amb discapacitat en la seva vida quotidiana. També, molt acompanyament a les famílies que tenen fills amb discapacitat.
En aquests darrers anys, ha irromput amb força la idea de la Vida Independent com aspiració de la majoria de les persones amb discapacitat. Es tracta de fer possible l’ideal de realització personal, de construir la teva pròpia biografia, de viure la vida des de les teves capacitats i possibilitats, malgrat els límits que la condició de discapacitat imposa. Estudiar, tenir feina, enamorar-se, aportar el millor de tu per a la comunitat en la que vius, és avui l’aspiració de moltes persones amb discapacitat. Tot plegat exigeix polítiques molt robustes i orientades a eradicar els molts obstacles que avui encara pateixen les persones amb discapacitat en la seva vida quotidiana. També, molt acompanyament a les famílies que tenen fills amb discapacitat.
Recuperar el sentit del mig i el llarg termini és urgent en la política i en la manera de fer negocis. Massa sovint els que estem en política estem només preocupats de les repercussions de les nostres decisions en les properes eleccions, o a vegades fins i tot només amb el titular del diari de l’endemà. I tots sabem que els canvis que necessitem requereixen temps i constància.
Assumir que tenim un compromís amb les generacions futures ha de ser central en qualsevol política orientada al progrés col·lectiu. Tota l’agenda que ens proposem en matèria de lluita contra el canvi climàtic o en el camp medioambiental respon a aquesta idea.
Però també hi ha de respondre la inversió en la infància. Som dels Estats de la Unió Europea que menys invertim en serveis per a la infància. I la Fundació Un Sol Món acaba de posar de manifest que un 10% dels menors de 16 anys de Catalunya pateixen un alt nivell de pobresa.
Ens hem de comprometre a capgirar aquesta situació que té molt a veure amb les oportunitats de feina dels pares i mares d’aquests nens, amb les pensions d’orfenesa o amb els serveis als que poden accedir les famílies monoparentals o nombroses.
Assumir que tenim un compromís amb les generacions futures ha de ser central en qualsevol política orientada al progrés col·lectiu. Tota l’agenda que ens proposem en matèria de lluita contra el canvi climàtic o en el camp medioambiental respon a aquesta idea.
Però també hi ha de respondre la inversió en la infància. Som dels Estats de la Unió Europea que menys invertim en serveis per a la infància. I la Fundació Un Sol Món acaba de posar de manifest que un 10% dels menors de 16 anys de Catalunya pateixen un alt nivell de pobresa.
Ens hem de comprometre a capgirar aquesta situació que té molt a veure amb les oportunitats de feina dels pares i mares d’aquests nens, amb les pensions d’orfenesa o amb els serveis als que poden accedir les famílies monoparentals o nombroses.
A casa, tenim la sort de tenir els pares vius i molt bé de salut. Que sigui per molts anys. A nosaltres, els seus fills, les coses ens han anat prou bé. Jo vaig anar a la universitat i em vaig llicenciar en Dret i les meves germanes han tirat endavant el negoci familiar a Vilanova. Si ha estat així, ha estat, en bona mesura, pels sacrificis dels nostres pares: moltes hores de feina, pocs luxes i poques vacances
La seva generació, la generació nascuda al voltant de la Guerra Civil i la postguerra, la generació que ara s’ha jubilat o s’està a punt de jubilar, ha estat la que ha fet possible el país que avui tenim. Hi tenim un enorme deute. Quan m’ha tocat batallar per a la compatibilitat del Sovi amb la pensió de viduïtat o quan hem plantejat la necessitat de considerar com a cotitzat, a efectes de pensió, el servei militar obligatori, o quan hem discutit sobre la llei de la dependència, sabia que , més enllà de la mesura en concret , estàvem parlant, de manera essencial, de la dignitat de les persones grans.
Masses vegades, fent xerrades amb col·lectius de persones grans, se m’acosten dones que m’expliquen ,a cau d’orella i fent un apart, que amb la pensió que reben no tenen gairebé ni per menjar. O homes que treballen des dels 14 anys i que t’ensenyen la miserable pensió que cobren i resulta que van haver-se de jubilar abans d’hora, sense que la decisió depengués d’ells. La propera reforma de la Seguretat Social haurà de resoldre qüestions com aquestes que ens avergonyeixen: les pensions de les persones que viuen soles, especialment dones i la gent que ha treballat més de 35 anys i es veu obligada a plegar, cobrant una pensió que no reconeix el seu esforç de cotització durant tants anys.
Les persones grans avui són discriminades i maltractades a masses llocs de la vida col·lectiva; a la feina, a la família, a l’espai públic. Necessitem un marc legal que acabi amb la discriminació de la gent gran a la feina i que combati els maltractaments.
I alhora necessitem aprofitar el potencial dels nostres pares i avis . Hi ha una enorme força d’experiència, de coneixement, de saviesa, de saber fer, que es perd i que cal recuperar per a la comunitat.
La seva generació, la generació nascuda al voltant de la Guerra Civil i la postguerra, la generació que ara s’ha jubilat o s’està a punt de jubilar, ha estat la que ha fet possible el país que avui tenim. Hi tenim un enorme deute. Quan m’ha tocat batallar per a la compatibilitat del Sovi amb la pensió de viduïtat o quan hem plantejat la necessitat de considerar com a cotitzat, a efectes de pensió, el servei militar obligatori, o quan hem discutit sobre la llei de la dependència, sabia que , més enllà de la mesura en concret , estàvem parlant, de manera essencial, de la dignitat de les persones grans.
Masses vegades, fent xerrades amb col·lectius de persones grans, se m’acosten dones que m’expliquen ,a cau d’orella i fent un apart, que amb la pensió que reben no tenen gairebé ni per menjar. O homes que treballen des dels 14 anys i que t’ensenyen la miserable pensió que cobren i resulta que van haver-se de jubilar abans d’hora, sense que la decisió depengués d’ells. La propera reforma de la Seguretat Social haurà de resoldre qüestions com aquestes que ens avergonyeixen: les pensions de les persones que viuen soles, especialment dones i la gent que ha treballat més de 35 anys i es veu obligada a plegar, cobrant una pensió que no reconeix el seu esforç de cotització durant tants anys.
Les persones grans avui són discriminades i maltractades a masses llocs de la vida col·lectiva; a la feina, a la família, a l’espai públic. Necessitem un marc legal que acabi amb la discriminació de la gent gran a la feina i que combati els maltractaments.
I alhora necessitem aprofitar el potencial dels nostres pares i avis . Hi ha una enorme força d’experiència, de coneixement, de saviesa, de saber fer, que es perd i que cal recuperar per a la comunitat.
Quan feia COU, cap allà l’any 1982, vaig prendre la decisió de parlar sempre en català amb els meus interlocutors. Em vaig creure allò del bilingüisme passiu. I ho continuo practicant. La veritat, és que mai he tingut problemes amb ningú.
El català depèn molt dels catalanoparlants. Sense gent que parli català, no hi ha futur per a la llengua. Per a les persones que arriben a Catalunya en aquests darrers anys, la pitjor actitud que podem tenir és adreçar-nos a ells amb castellà pel sol fet de ser estrangers o semblar-ho. Hi ha moltes coses que no depenen de les lleis de normalització. Depenen de nosaltres. Per això sóc soci d’ Omnium Cultural i de la Plataforma per la Llengua.
Però ens calen polítiques . És clar que sí. També a Madrid. Hi ha prop de 170 normatives de rang estatal que discriminen i menystenen el català, en el conjunt de l’Estat, a Catalunya, a la Unió Europea. I cal que les canviem. Només cal mirar com altres estats democràtics d’Europa (Suïssa, Bèlgica, Finlàndia,...) han reconegut en condicions d’igualtat el caràcter multilinguístic de les seves societats. Espanya ho ha de fer.
Em sembla que fou Pla qui digué que sabia que estava al seu país quan saludava amb un “bon dia” i li responien de la mateixa manera. Al País Valencià, a les Illes Balears, a la Catalunya Nord,...ens responen amb un bon dia també. Pels passadissos del Congrés dels Diputats, el català s’escolta pràcticament amb tots els accents, però encara hi ha qui s’entossudeix en negar l’evidència que parlem una mateixa llengua. Cal que ho canviem.
El català depèn molt dels catalanoparlants. Sense gent que parli català, no hi ha futur per a la llengua. Per a les persones que arriben a Catalunya en aquests darrers anys, la pitjor actitud que podem tenir és adreçar-nos a ells amb castellà pel sol fet de ser estrangers o semblar-ho. Hi ha moltes coses que no depenen de les lleis de normalització. Depenen de nosaltres. Per això sóc soci d’ Omnium Cultural i de la Plataforma per la Llengua.
Però ens calen polítiques . És clar que sí. També a Madrid. Hi ha prop de 170 normatives de rang estatal que discriminen i menystenen el català, en el conjunt de l’Estat, a Catalunya, a la Unió Europea. I cal que les canviem. Només cal mirar com altres estats democràtics d’Europa (Suïssa, Bèlgica, Finlàndia,...) han reconegut en condicions d’igualtat el caràcter multilinguístic de les seves societats. Espanya ho ha de fer.
Em sembla que fou Pla qui digué que sabia que estava al seu país quan saludava amb un “bon dia” i li responien de la mateixa manera. Al País Valencià, a les Illes Balears, a la Catalunya Nord,...ens responen amb un bon dia també. Pels passadissos del Congrés dels Diputats, el català s’escolta pràcticament amb tots els accents, però encara hi ha qui s’entossudeix en negar l’evidència que parlem una mateixa llengua. Cal que ho canviem.
Visc en parella amb la Montse. No estem casats i de moment no tenim fills. En tindrem, esperem. Però al nostre voltant, els amics i amigues emparellats i amb fills ens parlen dels problemes del temps que no tenen, de les dificultats per accedir a guarderies i de la migradesa dels ajuts familiars. I també és clar, de l’escola, de les ganes d’escollir una bona escola per educar els seus fills.
I altres ens parlen de l’amor que ja no és per a tota la vida i del què passa amb els fills i el tornar a començar.
Busquem, més que mai, aquella relació que ens faci feliços i que ens permeti realitzar-nos com a individus. I no és fàcil. Algú ha dit que avui viure en parella té a veure sobretot amb fer compatibles dues biografies que es volen plenes.
Es necessita una política de família adequada a aquests nous temps, que posi l’accent en la inversió que suposen els fills, que ajudi als pares en serveis i ajuts i que ens doni a tots més temps per estar amb la família. La racionalització dels horaris de feina és el gran objectiu que haurem d’encarar la propera legislatura.
Malgrat aquells que ens volen fer sentir culpables, la família avui està ben viva. Una família, de ben segur i en molts sentits, “reinventada” per nosaltres.
I altres ens parlen de l’amor que ja no és per a tota la vida i del què passa amb els fills i el tornar a començar.
Busquem, més que mai, aquella relació que ens faci feliços i que ens permeti realitzar-nos com a individus. I no és fàcil. Algú ha dit que avui viure en parella té a veure sobretot amb fer compatibles dues biografies que es volen plenes.
Es necessita una política de família adequada a aquests nous temps, que posi l’accent en la inversió que suposen els fills, que ajudi als pares en serveis i ajuts i que ens doni a tots més temps per estar amb la família. La racionalització dels horaris de feina és el gran objectiu que haurem d’encarar la propera legislatura.
Malgrat aquells que ens volen fer sentir culpables, la família avui està ben viva. Una família, de ben segur i en molts sentits, “reinventada” per nosaltres.
Vaig començar a militar en el nacionalisme català quan tenia 17 anys. Vam fundar, amb una colla, el col·lectiu de la Joventut Nacionalista de Catalunya a Vilanova i La Geltrú. Eren els temps del post 23-F , de la Loapa, de la Crida a la Solidaritat,....
Em venia de casa i de l’escola. Des de molt petit el sentiment de país ha format part de la meva vida. He viscut l’esclat d’esperança i il·lusió dels primers anys de la democràcia, la lenta recuperació de la consciència col·lectiva, el procés de construcció de l’autogovern. He viscut també les decepcions de molt amics. Especialment en aquests anys de tripartit i de nou Estatut. Massa tacticisme partidari, massa frivolitat, masses esperances frustrades, massa sensació d’estar bloquejats com a país, massa pèrdua de l’autoestima i l’orgull de ser catalans.
Ens cal recuperar la il·lusió en el país i en les nostres possibilitats col·lectives de creure’ns que junts podem fer de Catalunya un país millor, més lliure, més just, més pròsper. El dret a decidir, que és la proposta que els nacionalistes catalans hem llençat en aquests darrers mesos, és l’aposta per creure que depèn de nosaltres canviar l’actual estat de les coses.
Em venia de casa i de l’escola. Des de molt petit el sentiment de país ha format part de la meva vida. He viscut l’esclat d’esperança i il·lusió dels primers anys de la democràcia, la lenta recuperació de la consciència col·lectiva, el procés de construcció de l’autogovern. He viscut també les decepcions de molt amics. Especialment en aquests anys de tripartit i de nou Estatut. Massa tacticisme partidari, massa frivolitat, masses esperances frustrades, massa sensació d’estar bloquejats com a país, massa pèrdua de l’autoestima i l’orgull de ser catalans.
Ens cal recuperar la il·lusió en el país i en les nostres possibilitats col·lectives de creure’ns que junts podem fer de Catalunya un país millor, més lliure, més just, més pròsper. El dret a decidir, que és la proposta que els nacionalistes catalans hem llençat en aquests darrers mesos, és l’aposta per creure que depèn de nosaltres canviar l’actual estat de les coses.
Fa temps que la política entesa i viscuda només com la lluita pel poder ha deixat d’interessar a la gent. Fa temps que la gent que té idees, propostes i talent es mira amb escepticisme la política. A mi mateix, que m’hi dedico de manera professional des fa bastants anys, m’avorreix llegir les pàgines dels diaris que parlen de política.
Això ha de canviar. A CiU, poc o molt, ho estem assumint. N’ha parlat l’Artur Mas ,en la seva conferencia del passat 20 de novembre, i en Josep Antoni Duran i Lleida ha incorporat en el nostre programa electoral compromisos concrets per a la regeneració democràtica. La política entesa com un instrument de resolució dels conflictes en societats plurals en valors i interessos és la que m’interessa. La política entesa com a instrument de millora de la societat és en la que crec. La política també entesa com la capacitat de posar-nos d’acord, persones i opcions diferents, al voltant de les respostes que el país necessita. He procurat quan he promogut iniciatives legislatives o he participat en la discussió de projectes de llei, treballar d’aquesta manera. M’ha agradat escoltar i entendre les posicions dels meus adversaris polítics i acceptar propostes i plantejaments d’uns i dels altres. Sempre que hem treballat així hem trobat solucions encertades.
He procurat escoltar i atendre a molta gent que no era de CiU; de fet moltes de les iniciatives parlamentàries que hem promogut són el fruit del treball amb gent a la que mai els he preguntat si ens voten o no.
Hem de canviar la manera de fer política. Ni el funcionament dels partits ni el sistema electoral que avui tenim promouen aquest canvi. Tot el contrari. Els partits i el sistema electoral que tenim fan molt difícil fer la política que una societat més formada, informada i que demana més llibertat per a triar a les persones que ens han de representar, ens exigeix. I també durant les campanyes electorals: perquè no tot s’hi val.
Això ha de canviar. A CiU, poc o molt, ho estem assumint. N’ha parlat l’Artur Mas ,en la seva conferencia del passat 20 de novembre, i en Josep Antoni Duran i Lleida ha incorporat en el nostre programa electoral compromisos concrets per a la regeneració democràtica. La política entesa com un instrument de resolució dels conflictes en societats plurals en valors i interessos és la que m’interessa. La política entesa com a instrument de millora de la societat és en la que crec. La política també entesa com la capacitat de posar-nos d’acord, persones i opcions diferents, al voltant de les respostes que el país necessita. He procurat quan he promogut iniciatives legislatives o he participat en la discussió de projectes de llei, treballar d’aquesta manera. M’ha agradat escoltar i entendre les posicions dels meus adversaris polítics i acceptar propostes i plantejaments d’uns i dels altres. Sempre que hem treballat així hem trobat solucions encertades.
He procurat escoltar i atendre a molta gent que no era de CiU; de fet moltes de les iniciatives parlamentàries que hem promogut són el fruit del treball amb gent a la que mai els he preguntat si ens voten o no.
Hem de canviar la manera de fer política. Ni el funcionament dels partits ni el sistema electoral que avui tenim promouen aquest canvi. Tot el contrari. Els partits i el sistema electoral que tenim fan molt difícil fer la política que una societat més formada, informada i que demana més llibertat per a triar a les persones que ens han de representar, ens exigeix. I també durant les campanyes electorals: perquè no tot s’hi val.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
